ora la mar de Lusitània, un dia
los gegantins turons d’Andalusia
veren lluitar dos enemics vaixells;
flameja en l’un bandera genovesa,
i en l’altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells.
Van per muntar-se les tallantes proes,
com al sol del desert enceses boes,
per morir una o altra a rebolcons;
i roda com un carro el tro de guerra,
fent en sos pols sotraquejar la terra,
temerosa com ells d’anar a fons.
Així d’estiu en tarda xafogosa
dos núvols tot just nats, d’ala negrosa,
s’escometen, al veure’s, amb un bram,
i, atrets per l’escalfor de llurs entranyes,
s’eixamplen acostant-se, les muntanyes
fent estremir a l’espetec del llamp.
Amb cruixidera i gemegor s’aferren,
com espatlludes torres que s’aterren
trinxant amb sa caiguda un bosc de pins;
i entre ais, cridòria i alarit salvatge,
ressona el crit feréstec d’abordatge
i cent destrals roseguen com mastins.
A la lluita carnívora i feresta
barreja sos lladrucs negra tempesta
congriada a garbí sobtadament,
i revinclades ones s’arrastellen,
damunt les naus, que cruixen i s’estellen
com un canyar dins esverat torrent.
L’espantosa abraçada més estrenyen,
i es topen, se rebolquen i s’empenyen,
acarades ses boques de volcans;
de l’hòrrida tormenta no s’adonen,
i escopint foc i ferro s’abraonen
a la gola d’abismes udolants.
Tal un raser de roures muntanyesos
en temps d’estiu pel llenyataire encesos
de l’huracà al ruflet devorador,
fa ressonar per conques i cingleres
plors i crits i grinyols d’homes i feres,
aspre gemec d’un petit món que es mor.
Ofegant lo brogit de la batalla,
un llamp del cel espetegant davalla
de la nau veneciana al polvorí;
se bada i roda al fons feta un Vesuvi,
mentres romp la de Gènova un diluvi
d’escumes, foc i flama en remolí.
Càrrega i nau les ones engoliren,
i amb elles los taurons s’ho compartiren;
de mil guerrers sols lo més noi roman;
entre escuma a flor d’aigua un pal obira,
i, quan lo braç per amarrar-s’hi estira,
altra onada el sepulta escumejant.
Mida l’abisme bracejant, i destre
ne surt muntat a un tros de l’arbre mestre
que gira on bé li plau com un corser,
i al terbolí es rebat de les zumzades
com vell pastor al mig de ses ramades
de banyegaires bous que abeura el Ter.
Los cetacis aflairen carn humana
que l’àliga de mar també demana,
fent parella amb lo corb; pertot arreu
l’escometen records del cataclisme;
a cada pas lo xucla un nou abisme;
qui el traurà de sa gola? sols un Déu.
Al cim d’un promontori que roseguen
les ones que a ses plantes s’arrosseguen,
fugint del món dolent la vanitat,
vivia un religiós de barba blanca,
de l’arbre del saber mística branca
que floria en la dolça soledat.
Llàntia un dia del món, al cel suspesa,
l’enlluernà amb sos raigs, i en sa vellesa,
com per més bell renàixer mor lo sol,
deixat havia el món i ses corones,
i nià com alció sobre les ones,
de sa infantesa falaguer bressol.
I quan de nits la tempestat brogia,
dant far als pobres nàufrags, encenia
la trèmula llanterna de l’altar:
i els qui amb ull ple de llàgrimes la veien:
—Ja som a port —agenollant-se deien;—
veu’s-e-la allí l’Estrella de la mar.—
Maria! ella és lo nord del jove tendre
que, sentint en son cor la vida encendre,
amb més coratge rema i més delit;
i al raig creixent de la celístia hermosa,
veu de més prop la terra somiosa,
com verge a l’ombra d’un roser florit.
S’hi acosta panteixant, mira i remira:
mes ai!, lo promontori que hi obira
sembla un penyal per l’ona descalçat:
recula esfereït, com qui entre molsa
d’un fresquívol verger, rosada i dolça,
ha vist un escurçó mig amagat.
Desviant-se amb molt greu de l’aspra serra,
cerca amb deler més planejanta terra,
mes son cor jovenívol no pot més:
en ses venes la sang s’atura i glaça
i, l’esma ja perduda, al pal s’abraça,
sentint-se caure de la mort al bes.
Mes alça al llantió l’ullada trista,
i a sa claror verda planícia ha vista,
per rebre’l, sos domassos desplegar;
rema d’aire i, de sobte, amorosides,
fins l’ajuden les ones, enternides
de veure’l tan hermós agonisar.
Gronxant-lo, com en braços de sirenes,
lo posen en blaníssimes arenes,
de joncs i coral·lines en coixí,
quan, com ull amorós en gelosia,
d’entre els cingles de Bètica sortia,
per veure el món, l’estrella del matí.
En lo sorral ou remoreig de passos,
i, oh santa Providència!, obrint-li els braços
lo venerable vell se li apareix.
—Vine —li diu—: al primer raig de l’alba
te vull acompanyar a la que et salva,
per qui la primavera refloreix.—
Un viarany que es clou entre falgueres,
los guia a un bosc d’alzines i oliveres,
del munt platxeriós turbant gentil,
on veu entre el brancatge que floria,
sota cortines d’heura i satalia,
d’un altar de la Verge el camaril.
Entra el nàufrag al místic oratori,
i, fent d’un aspre tronc reclinatori,
cau als peus de la imatge de genolls;
i per ses galtes tendres i colrades
pels besos del mestral i les onades,
corren de goig les llàgrimes a dolls.
Dins un esquei, frontera a la capella,
una celda es desclou, celda d’abella
entre els braços molsosos d’un penyal;
allà de fruit mengívol lo convida,
sobre jonça afelpada, encara humida
per la pluja batent del temporal.
Vora la mar semblava el cap de serra
lo mirador del cel sobre la terra;
un dia que rodaven pel bell cim,
veient lo vell al mariner pensívol,
lo crida a seure sota un roure altívol,
a on no arriba el salabrós ruixim.
I obrint lo llibre immens de sa memòria,
descabdella el fil d’or d’aquesta història,
de perles d’occident pur enfilai;
i el jove, per qui Europa era poc ampla,
de l’ànima les ales més eixampla,
com l’àliga marina al pendre espai.
De migdia amb sos raigs la terra envolta,
com vella els fets de sa infantesa escolta,
i el mar, mig adormit, aixeca el front,
tot barreja sa música al gran càntic,
lo vell semblava el Geni de l’Atlàntic,
mes son gentil oient era Colom.
Concepció, disseny i desenvolupament: Xavier Badosa (1995–2020)
Vora la mar de Lusitània